Us diria d´en Jordi que va viure sobre tot una vida digna,
i va procurar sempre que la vida dels demés també ho fos,
i de manera molt especial la dels seus malalts, els malalts als que mirem de curar,
però sempre consolar, i als qui acompanyava amb la seva sòlida presència.
La consulta d´un metge de família, com ell va ser, es composa de petits escenaris,
on el sofriment de la gent s´ha d´acompanyar amb grans dosis de respecte i paciència.
Aquestes qualitats s´han de cultivar i renovar, i en Jordi ho feia amb els companys del Grup de Comunicació i Salut. Tot el que ell ens ha aportat a la resta dels seus col.legues no es pot resumir fàcilment. Va recórrer Espanya del Nord al Sud i de l´Est a l´Oest compartint seminaris, cursos, congressos, i deixant una empremta inesborrable de mestratge i sobre tot d´amistat.
Ara us voldria esmentar algunes lliçons de vida que en Jordi ens deixa com llegat, el millor llegat que un ésser humà pot donar als altres.
La primera d´aquestes lliçons ha estat la de saber trobar el temps de cada cosa, el temps pels amics, el temps per l´estudi, el temps per la familia, el temps pels pacients, i també pels seus col.legues i pels seus alumnes. Cada àmbit l´absorbia i li demanava una entrega total, passional, però –i aquí és on podem percebre la seva saviesa- en Jordi administrava els ritmes de la seva vida perque la intensitat d´un moment no esmorteís la plenitud d´altres àmbits on es desenvolupava la seva biografia. En tot moment, i sense cap relació amb la seva malaltia, en Jordi mirava la seva vida com un ocell que sap veure el trajecte d´un riu, i administra el temps com el tresor més preuat.
La segona lliçó és estimar a les persones i saber-ne tot allò que els hi devem, als pares per la vida que ens han donat, per la dignitat que li varen trametre. Als germans per l´alegria de compartir una infantesa feliç i divertida, curulla de jocs, entremaliadures i complicitats. A la seva esposa, Dolors, per la serenitat que li donava, el repós al seu esperit inquiet, el lloc precís on aposentar la seva inquietud i que aquesta inquietud es transformés en projectes, aconseguint una relació sense fisures, on cada gest parlava i on cada diàleg sorgia del respecte per esdevenir carícia. Amb els seus fills, Elena i Marc, als qui estimava apassionadament, pels qui no estalviava sacrificis i als qui contemplava en aquesta aventura de fer-se persones des de la curiositat, a vegades des de la sorpresa, des de la benevolència, des de la prudència, i com el gran educador que era, tractant d´influir-los sense disminuir la seva llibertat. Al seus amics per la voluntat d´escoltar-nos, fins i tot quan ens posavem pesats, confortar-nos quan nosaltres erem qui haviem de fer-ho!, saber-nos divertir i trobar també moments de mutu enriquiment espiritual. Als seus pacients, fins i tot els més difícils, als qui agraïa la oportunitat de que els ensenyés una millor manera de fer de metge.
